Què és el coliving avui: convivència, territori i mercat
Índex de continguts:
Si avui busques coliving a Google, és probable que et trobis amb alguna cosa així: una habitació bonica, wifi, zones comunes “instagramejables” i una promesa vaga de comunitat. Després hi arribes i descobreixes l’evident: zero convivència… i, gairebé sempre, zero vincle amb l’entorn.
Això no és coliving. És lloguer flexible amb màrqueting.
Des de FEM fa temps que veiem com s’ha buidat el terme: el coliving va néixer com una forma de convivència amb intenció, i el mercat (capitalista, especulador, immobiliari) l’ha convertit en una etiqueta per poder treure més rendiment econòmic de cada allotjament, dividint-lo per habitacions.
En aquest article parlarem de què s’acostuma a anomenar coliving avui, quins models existeixen realment i per què és important dir les coses pel seu nom.
El coliving no és només compartir allotjament: és una forma de convivència amb intenció, temps i vincle amb el territori.
1. L’origen del coliving: convivència i intenció
Quan el coliving va començar a popularitzar-se, la idea central era molt simple i molt potent: viure amb altres persones de manera conscient, compartir recursos, cuidar-se i formar part del territori.
Era una resposta a diverses coses alhora: l’aïllament a les ciutats, la precarietat, la soledat, la necessitat de xarxes, les ganes de col·laboració. També una manera d’experimentar formes de vida més sostenibles i humanes.
El problema no és que existeixin formats comercials.
El problema és quan s’utilitza el nom “coliving” per descriure propostes on no hi ha convivència, no hi ha dinamització, no hi ha intenció i no hi ha vincle local.
Aquí el terme no només s’estira: es trenca.
2. FEM Coliving i l’origen del coliving (des de 2020)
Aquí cal fer un apunt important: quan parlem de l’origen no parlem de nostàlgia.
FEM va obrir el 2020, quan “coliving” encara significava, per a moltes persones, convivència real, comunitat petita, vida compartida i propòsit. Vam començar aquí. I hem continuat aquí.
Per això avui ens permetem ser crítics.
No perquè tinguem la veritat absoluta, sinó perquè ho hem viscut des del principi.
3. Què defineix un coliving autèntic
Abans d’entrar en els models actuals, deixem clara la nostra definició. Per a nosaltres, un coliving autèntic no se sosté sobre serveis, sinó sobre aquests pilars:
Convivència real + corresponsabilitat
(no només “compartir passadís”)
La convivència no apareix sola per posar una cuina gran. Apareix quan hi ha temps compartits, acords mínims i un grup que s’implica.
A FEM la comunitat no és un decorat: és un equip humà, una família que es cuida i s’organitza.
No es tracta d’una experiència consumida, sinó de construir vivències reals.
Vincle amb el territori o no és rural: és “turisme mensual”
Si un espai és al Pirineu —o en qualsevol entorn rural— però viu d’esquena al lloc, sense relació amb persones, economia local, cultura o projectes, el que té és una postal.
El món rural no és un fons de pantalla.
El vincle amb el territori no és opcional.
Dinamització adulta, co-creada
(no és una guarderia)
Aquí fem equip: entre tots definim plans, rutines i moments comuns. És la teva vida real, però al Pirineu. Amb intenció, sense infantilitzar ningú.
Y, per tant, som clars: no som una guarderia de digital nomads. No fem entreteniment perquè “passin coses” mentre la gent viu en paral·lel.
Treball amb focus: Coworking de veritat
El coliving s’ha associat massa sovint al teletreball com a estètica. Aquí el treball és real: es ve a produir, a avançar, a construir.
El focus, el respecte pel silenci i la cura del ritme laboral formen part de la convivència.
Ritme i natura: un canvi de vida, no una escapada
El món rural no és només un paisatge bonic: és un ritme. Et canvia el cos, l’atenció i la manera d’estar.
La natura no es consumeix; es viu. Per a moltes persones és un “reset”; per a d’altres, el primer pas per replantejar-se la seva relació amb el món urbà.
4- Cases rurals que s’anomenen coliving: quan no ho son
Abans d’entrar en els models més visibles, convé assenyalar un altre fenomen que afegeix confusió al terme: cases rurals o allotjaments turístics que es posicionen com a coliving per omplir entre setmana o temporades baixes.
No hi ha res de dolent en això. El problema torna a ser el nom.
En la majoria d’aquests casos, l’ADN continua sent turístic:
- – L’espai està pensat com a destí, no com a lloc per viure
- – La relació entre persones és circumstancial i breu
- – La convivència no és el centre
- – El vincle amb l’entorn és de consum, no de relació
S’ofereix allotjament —de vegades bonic i ben cuidat— amb una narrativa de “treball remot a la natura”. Però no hi ha una comunitat que se sostingui, ni cultura compartida, ni intenció a llarg termini.
És turisme mensual amb portàtil.
De nou: pot ser agradable.
Però no és coliving en el sentit profund del terme.
5- Tipus de coliving que existeixen avui
Avui conviuen tres grans models sota una mateixa etiqueta. El problema no és escollir-ne un o un altre. El problema és que et venguin A i et lliurin B.
Actualment, sota l’etiqueta coliving conviuen models molt diferents, amb impactes i objectius també molt diferents.
A) Coliving urbà “de mercat”
(lloguer flexible que accelera la crisi de l’habitatge)
En ciutats com Barcelona, el coliving de mercat sol ser una variant del lloguer temporal: habitacions per mesos, serveis inclosos, una certa estètica i un relat de comunitat.
El conflicte és seriós. En un context de crisi d’habitatge, gentrificació i pèrdua d’identitat de barri, aquests models poden contribuir a:
- – Pressió a l’alça dels preus
- – Desplaçament de veïns
- – Erosió del teixit local
- – Ciutat convertida en producte
Hi pot haver propostes urbanes amb intenció? Sí.
Però quan el model es basa a maximitzar rendibilitat i rotació, la paraula “convivència” acostuma a ser només un adorn.
B) Coliving per anar de “workation”
Estades curtes i experiències intenses. Funcionen com a espais pensats per combinar treball remot i oci, on el focus és més en la vivència personal que no pas en la construcció de comunitat.
La relació amb el territori sol ser superficial: es consumeix l’entorn com a destí, sense generar vincles reals o significatius. És una experiència més propera al turisme que a una manera d’habitar.
No hi ha res de dolent en això. Pot ser inspirador, divertit i útil.
Però no sol generar comunitat real ni continuïtat, ni un impacte profund al lloc.
C) Coliving rural: comunitat real i arrelament territorial
Convivència real, estades de mesos, vincle amb el territori i profunditat. Un pont entre el món urbà i el rural, entre treball i vida, amb potencial d’impacte social real.
6- Per què el terme coliving s’ha buidat
El coliving va néixer per parlar de viure junts amb intenció.
Quan s’utilitza el mateix nom per descriure models sense convivència, sense cura i sense vincle territorial, el concepte perd sentit.
Anomenar bé les coses no és una qüestió semàntica.
És una manera de fer visibles els models que s’estan normalitzant.
7- La postura de FEM sobre el coliving actual
Des de FEM no creiem que el problema sigui la ciutat, ni que tot el que és urbà sigui negatiu. El problema apareix quan la lògica del mercat s’apropia del llenguatge de la convivència.
Per això defensem una idea senzilla:
si no hi ha convivència, dinamització i intenció, no és coliving.
És una altra cosa. I està bé que existeixi. Però diguem-li pel seu nom.
